La mina d'aigua de "los Granados".

   En la part Nord de la partida es troba la  coneguda con a "Finca los Granados", una petita finca amb una antiga casa, actualment renovada, situada ja pròxima a les faldes de la serra de les Àguiles.  La  Finca de Mingot, llindant amb " los Granados" , la Casa Alcoraia, ja al Norde-est  i la Finca"el Campello", al Nord-Oest, ocupen la part Nord de la partida i llinden amb els termes de Monfort, pel N-O  i Agost, pel N-E.

La finca "los Granados", a finals del s.XIX, disposava d'aigua procedent d'una mina situada a les faldes de la Serra de les Àguiles, aigua que s'utilitzava per al reg de les seues terres . Les restes que queden  de la mina són una trinxera i el final   del túnel, on es poden veure les roques des d'on eixia l'aigua, que era conduida per unes canonades de ceràmica  a unes petites bassetes des d'on havia una doble conducció a una bassa, que encara es conserva plena de fangs i arbustos, i a una font i llavadors situats a la dreta, dels quals queden restes visibles.

                                                               Restes de l'antiga mina                                                                  

Antiga basseta/abeurador abans de la mina bassa vella.

Restes de les canonades     que portaven als llavadsors i font vella.

Quan es va assecar la mina vella  van foradar la nova. a uns cent metres més avall  i van  fer una font, uns llavadors amb dos piques de rentar la roba i una bassa nova.

Llavadors.

Font

Bassa nova

Entrada a la mina.

Esta mina omplia la bassa en una setmana i s'utiltzava per a regar la finca...

En 1911, Luis Martínez Tejada, propietari també de la Finca Lo Boligni, va fer una conducció des de la mina a una bassa situada a uns dos-cents  metres de la casa lo Boligni, per a regar també part d'eixa finca.

En la década dels cinquanta, el matrimoni format per Josefina Pastor  Pérez  i Antonio Quirant Esclapés van anar de casers a la Finca i van dedicar part de la mateixa a plantar hortalissa ,durants uns anys, hortalissa  que venien als veíns i en Alacant. 

En la década dels seixanta van deixar la casa, que va ser ocupada per un dels néts de Luís Martinez, V.M., que va utilitzar part del terreny per a fer uns hivernacles de clavells i roses durants uns pocs anys.

En la década dels setanta van perforar un pou dalt  de la Serra de les Àguiles i, com a conseqüència,  es va assecar la mina i es va abandonar tota la infraestructura que ha anat deterioorant-se i enderrocant-se...

                                      Los Granados, casa actual.

 L'aigua d'esta mina es va vendre en Alacant,  mitjançant marraixes de 16 l. tancades amb precinte de plom, que portaven  amb carros, entrat el segle XX.

2022-La Finca Lo Boligni de nou amb explotacions agrícoles.

 Durant el 2021 gran part de la finca va ser  transformada. Els bancals de la zona del Figueralet, al costat de la ctra. del Rebolledo, van ser desfonsats, llaurats i adobats, canviant la seua estructura de bancals en una gran llenca. Igualmernt en la zona de l'esquerra del les vies de l'AVE, davant els femers i limitant amb la Casa Vella.

Una altra empresa va preparar tambér per a cultius la foia de l'esquerra de la Casa Vella ,la zona que limita amb la Serra Mitjana i els femers.

Plantacions de nespres ecològiques en la zona del    Figueralet

Hivernacle  per a plantes, en la zona de la Casa Vella..

En esta zona dels voltants de la casa vella s'ha construit un gran hivernacle  per a planters  de plantes d'exteriors, que va ampliant-se...

En la part de davant de la Casa Vella s'han fet plantacions de garrofers...

2021 -Noves Plantacions en la Casa Alcoraia

Durant l'any 2021 va continuar la posant-se en producció  pràcticament la resta de terreny que quedava erm en la finca. Noves transformacions del paisatge , plantacions de parrals i nous hivernacles han anat canviant el paisatge i posant en valor les terres fins ara sense producció.

                       

L'empresa responsable és MM2 GRAPES SL de Totana ( Múrcia), part de Moyca, empresa que  té més de 2.200 hectàrees de cultiu, amb 50 varietats de raÏm distribuides en més de 40 països, produint més de 70.000 tones de raïm sense pinyol...

https://moyca.eu

Moyca està participada pel fons espanyol d'invesió "Proa capital" des de  2017.

https://proacapital.com/es/portfolio/moyca/.

 

Les faenes tradicioinals. arreplegar les garrofes.

El garrofer, garrover o garrofera (Ceratonia siliqua) és un arbre mediterrani trioic de la família de  les   lleguminoses de tronc gruixut, tortuós i irregular, baix, de capçada ampla i branques llargues, grosses i més o menys horitzontals.

És un arbre de reproducció per llavors, tot i que també es pot donar a través d'esqueixos i empelts. Té un creixement lent i poden arribar a viure fins a més de 200 anyS.

A la península Ibèrica es troba sobretot en el litoral comprès entre el Garraf i l'Algarve. També és molt típics a les Illes Balears, particularment Mallorca i Eivissa. D'acord amb el Ministeri d'Agricultura, Pesca i Alimentació d'Espanya i les seves dades del 2018, l'Estat Espanyol té el nombre d'hectàrees de cultiu de garrofer més gran del món (50.000 ha), que es concentren al País Valencià (17.494 ha), les Illes Balears (13.022 ha), Catalunya (6.743 ha), i en menor mesura Andalusia (1.452 ha) i Múrcia (944 ha).

VARIETATS DE GARROFERS.

El garrofer pot ser de moltes varietats, cadascuna té unes característiques diferents, variant el color, grandària, concentració de sucres de la garrofa, així com variar el port i vigorositat de l'arbre etc. Ací a la comarca acostumem a tindre la varietat vera.

Com amb la majoria de fruiters el llaurador històricament ha empeltat la varietat desitjada que li produeix més quantitat de fruits i amb millor qualitat sobre un peu bord. Així siga quin siga l'origen del peu a l'empeltar-lo el llaurador obtindrà allò que busca amb el seu conreu.

Tots els garrofers, siguen de la varietat que siguen, són triòics. Què vol dir ?, que produeixen flors masculines, femenines i hermafrodites però sempre amb peus diferents. Això vol dir que quan una llavor germina pot donar individus femenins que produeixen garrofes, individus hermafrodites que al produir flors femenines alhora que masculines també produiran garrofes, o bé individus mascles que no en produeixen mai. Què feia el llaurador ?, Normalment els garrofers més cuidats i els que creixien als millors llocs eren garrofers femelles empeltats sobre un garrofer bord. Eren els garrofers que més produïen.

Els mascles, en canvi, els deixaven als pitjors llocs, a ribes etc, ja que la seua única feina era la de fer flor.

Els grans i vells garrofers solen ser la gran majoria femelles ja que al donar fruit eren els que més s'estimaven.

Què feien quan no tenien garrofers mascles prop ?, deixaven créixer un refillol del peu o bé agafaven una rama i l'empeltaven de garrofer mascle. Així en un sol peu creixien dos individus cadascun amb un sexe diferent, assegurant la polinització i per tant la producció de garrofes. A aquestes rames o refillols mascles a un garrofer femella els anomenaven jueus ("JUDIOS")

El País Valencià representa el 50% de la producció estatal i una quarta part (25%) de la producció mundial.

El garrofer és una arbre cultivat des de  molt antic en  les nostres terres, utilitzant-se la seva fruita, les garrofes , per  a l'alimentació del bestiar: cavalleries, ovelles, cabres,i conills. Les llavors que contenen les garrofes, els garrofins, no van tenir utilitat fins a la dècada dels setanta del segle XX.

El garrofer es va originar en l'Orient Mitjà (Turquia, Síria) , va ser portat a Grècia i Itàlia, al llarg de  la costa nord-africana i cap al Nord,  a Espanya i Portugal. Els missioners espanyols el van portar a Mèxic i Califòrnia.

El peu pot ser mascle el qual no produïa fruït, mascle floridor es diu al nostre poble, el qual mai a sigut identificat per classes, segurament en hi ha moltes; femella, són les que fan fruït; hermafrodita, és aquell arbre que fa fruït i s’autopolinitza.

 És un arbre   adaptat a les terres de secà i  és molt resistent a les sequeres gràcies a les seues arrels extremadament llargues , és longeu (molts dels que queden són centenaris) i reviscola  amb rebrots que ixen de les arrel de les  soques corcades pels pas dels  anys.

 La polpa que recobreix les llavors és dolça i és encara consumida com a aliment a l'Egipte i Síria. És un dels fruits de la cuina mediterrània ancestral, tot i que actualment el seu consum és molt reduït als països de nivell de vida més alt.

Durant la Guerra Civil espanyola i la postguerra se'n feia un succedani de xocolata de baixa qualitat. A les Balears, ha estat un aliment tradicional en èpoques de fam.

El fruït és comestible, sobre tot en temps d’escassesa com va passar en la guerra i postguerra civil espanyola. És un aliment energètic amb alt contingut de sucre, aproximadament un 50 %, un 10 % de proteïnes i minerals com calci, ferro i fòsfor.

El garrofí o llavor, és ric en mucílags que tenen la facultat de reduir inflamació de les mucoses, tan en vies respiratòries com en les digestives, actuant en aquest cas contra les diarrees. També redueixen el dolor de les contusiones.

Les fulles i l'escorça s'utilitzen per adobar les pells. És un bon combustible i dona un bon carbó.La fusta de garrofer és densa i resistent als corcs. S'usa en la construcció de mobles i botes.

L'escorça del garrofer és astringent i el seu fruit, laxant. Les llavors poden produir gran quantitat de mucílag, que es fa servir com a laxant en preparacions farmacèutiques.

Actualment la polpa es destina per a l’alimentació del bestiar, bé directament pasturant a terra (porcs o ovelles) o capolada i separada del pinyol (cavalls), per a obtenir alcohol, sucre, Xarops i altres productes d’alimentació com xocolata, farina de garrofa com a condició , entre altres, de molt astringent, etc. Del garrofí s’obté una goma que s’usa amb la fabricació de paper, indústries alimentàries, farmacèutiques, tèxtils, químiques, etc.La garrofa també es fa servir en la fabricació de la coberta digestible de les càpsules de medicaments (especialment les llavors).

Curiositats

Les llavors del seu fruit són de pes força uniforme, al voltant dels 0,2 grams cadascuna; s'utilitzaven en l'antiguitat per a pesar joies i gemmes, del seu nom en grec antic κεράτιον (keration) prové el mot quirat, mesura encara avui vigent en joieria.

Es diu que la garrofa la consumia Sant Joan Baptista –sembla que va ser el seu únic aliment durant la vida al desert– i d'aquí que, en alguns llocs, se la conegui com a pa de sant Joan.

Com era la feina de plegar garrofes.

Allà per les festes de Sant Joan començava la campanya, pel matí, una volta aparellat l’animal, s’enganxava al carro. Aparellar l’animal consistia en posar la cabeçà per subjectar els ramals, el colleró per acoblar els tiradors, la selleta per posar el corretjot que subjectava les barres del carro per dalt junt amb el pitral que subjectava les mateixes barres per baix. Per últim es posaven les arretranques o retranques per fer-lo aixar a rere amb els aixadors.

A primera hora del matí eixien els propietaris  a la finca començant pels  llocs més càlids o de solana, on estaven més madures. Calia proveir-se de sacs d’espart o de jute, ganxos de canya per tirar les garrofes i cabassos per plegar-les. Calia també no deixar-se la botija o el cànter d’aigua i el saquet de berena per a tot el dia.

Tota la família participava en la campanya, la tasca de les dones i xiquets era principalment plegar, mentre els homes sovintejaven aquesta activitat amb la collida de les garrofes, cosir els sacs ajudats d’una agulla de cosir sàrries o amb la punta d’una garrofa per a fer els forats per on passar el cordell. També carregar-los al carro o transportar-los amb l’animal a lloc de carregador. En ocasions aquest transport a llom, de la finca al carro, es solia encarregar als xiquets, sempre amb el perill constant que es desnivellés i rodés la càrrega.

Hi havia una garrofera, generalment gran amb molta ombra i a poder ser a l’entrada de la finca on es parava i es dinava, era el parador, una altra servia per posar l’animal convenientment lligat. 

Per la vesprada es tornava a casa dipositant el plegat en el dia a la cambra, lloc de dalt de la casa sec i ben ventilat.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Garrofer

https://artanapedia.files.wordpress.com/2012/06/el-cultiu-de-les-garrofes-a-artana.pdf

Activitats tradicionals: les pedreres de calcita.

LES PEDRERES DE CALCITA.

Dins de les activitats mineres  tenim  la de l'obtenció de calcita.

(*)La calcita és un mineral del grup dels carbonats i el polimorf més estable del carbonat de calci (CaCO3). Gaius Plinius Secundus la va anomenar així ja l'any 79, del llatí Calx, que significa calç viva. A vegades s'utilitza com a sinònim pedra calcària, per bé que la calcària és en realitat la roca formada majoritàriament per calcita. Pertany i dóna nom al grup calcita de minerals.

Casa dels popus

Se n’extreu en gran quantitat per una àmplia varietat d'usos: fabricar ciments i morters, com a pedra de construcció, com a adobs agrícoles per terres massa àcides o fins i tot (la calcita transparent) per a la indústria òptica per fabricar polaritzadors de microscopis. La calcita fosa s'utilitza també en la indústria metal·lúrgica de l'acer i en la fabricació del vidre. La calcita mòlta, anomenada blanc d'Espanya, s'utilitza com a abrasiu suau. A més, és un dels millors minerals per col·leccionar, ja que hi ha moltes formes interessants i variades, així com colorits i bonics espècimens. Són relativament fàcils d'identificar pels col·leccionistes a causa de la seva doble refracció i la seva reacció amb els àcids. La bellesa d'aquest mineral ha permès també que s'utilitzi la calcita per tallar escultures.

Per la zona de la solana de les mines, en la serra de Sant Pasqual, podem veure alguna petita explotació al costatb d'alguna de les mines de cinabri. En la zona de la casa dels pous, ja en l'actual terme de Montfort, podem veure vàries pedreres : són explotacions en forma de trinxera que van seguint la veta, a major  o menor profunditat ( dos o tres metres normalment) i d'un metre o dos d'amplària. Van seguint la veta fins que s'esgota...
 Són petites pedreres de poca importància que han deixat esta espècie de trinxeres com a record...

Estes pedreres van ser explotades pels anys quaranta. Treballaven  4 ó 5 homes. uns picaven i traien la pedra, seguint la veta i altres , amb dos carros feien viatges a portar la pedra a una petita fábrica que hi havia en El Palamó (Villanquesa), Alacant, per a fer unes peces, portons, semblants al marbre. Cada carro, cada dia, 1'5  Tm, per un preu de 60 pts, 12 "duros". Els propietaris de les terres on estaven les pedreres cobraven  2 pts per quintal ( en este cas la família Segura i del Trinqueter...). Aquí treballaven les famílies de Pepe , el de Toni la Menuda i la  dels Javaloyes....

ALCORAIA: LES GRANS FINQUES...(Índex)

http://alcoraia.blogspot.com/2015/11/la-casa-alcoraia-i-la-casa-lo-boligni.html

1-LA CASA ALCORAIA I 
LA CASA LO BOLIGNI.    

2- LA CASA LO BOLIGNI  

3-LA CASA ALCORAIA.

4-LES GRANS FINQUES DE NOU EN PRODUCCIÓ...

15 de febrer 2018

Les terres ermes es tornen a cultivar.

Tornen a posar-se en cultiu moltes terres que es van deixar de treballar a meitat del segle passat... Empreses procedents de la Vega Baixa han llogat  parcel.les i finques de la partida per a posar-les en producció aprofitant que hi ha aigua reutilitzada de la depuradora del Barranc de les Ovelles...

5-LA CASA ALCORAIA, DE NOU EN PRODUCCIÓ.

02 d’abril 2017

La casa Alcoraia, de nou en producció.

LA CASA ALCORAIA,   DE NOU EN PRODUCCIÓ....Veure esta gran finca com es posa  en producció, novament, encara que siga parcialment, és una  bona notícia. La posta en producció de terres agrícoles abandonades, deixades de treballar , suposa una revalorització  económica no sols de la finca en si , sinó també de la Partida, és la seua posta en valor, la creació de riquesa per  la producció i la mà d'obra  necessària... Una iniciativa emprenedora que hem de celebrar..

5.1 02  d'octubre de 2022. Noves plantacions...

https://www.blogger.com/u/1/blog/post/edit/5242750035858410557/508

5.2 02 D'OCTUBRE .NOVES PLANTACIONS EN LA FINCA LO BOLIGNI.

IGNI.